1, 2. (a) A quina situació s’enfrontava la tripulació d’un vaixell per culpa de Jonàs? (b) Què podem aprendre de l’exemple de Jonàs?

JONÀS no pot suportar més aquest terrible soroll. No és només el bramul del vent al passar entre el cordatge del vaixell, ni tampoc el retruny de les monstruoses onades que escometen amb violència el buc i en fan grinyolar tots els taulons. Són molt pitjors els crits dels mariners i el capità, que fan tot el que poden per mantenir l’embarcació a flor d’aigua. Jonàs està convençut que a aquests homes els espera una mort segura, i tot per culpa seva!

² Per què es trobava Jonàs en una situació tan dramàtica? Perquè havia comès el greu error de desobeir Jehovà. Què havia fet? Podria reparar la relació amb el seu Déu? Les respostes a aquestes preguntes ens ensenyen moltes lliçons. Per exemple, el relat de Jonàs ens ajuda a veure que fins i tot els qui tenen una fe forta poden anar a la deriva, però que també poden recuperar el rumb.

3-5. (a) Què sol pensar la gent al sentir parlar de Jonàs? (b) Quina informació ens subministra la Bíblia sobre la vida de Jonàs? (Consulta també la nota.) (c) Per què aquest profeta no ho va tenir gens fàcil?

³ Quan la gent pensa en Jonàs, el primer que li sol venir al cap són els seus defectes, com ara la desobediència i la tossudesa. Però Jonàs també va fer moltes coses bones. Cal que tinguem present que Jehovà el va escollir perquè fos el seu profeta, i Déu no li hauria encomanat una responsabilitat tan gran si no hagués estat un home fidel i just.

 ⁴ La Bíblia subministra alguns detalls sobre la vida de Jonàs (llegeix 2 Reis 14:25). Per exemple, ens diu que era de Gathéfer, una ciutat situada a uns quatre quilòmetres de Natzaret, el lloc on Jesús passaria la seva infantesa uns vuit segles després. * Jonàs va ser profeta durant el període en què Jeroboam II va ocupar el tron del regne de deu tribus d’Israel. Havien passat molts anys des del temps d’Elies, i el profeta que el va succeir, Eliseu, havia mort durant el regnat del pare de Jeroboam II. Malgrat que Jehovà havia utilitzat aquells profetes fidels per eliminar l’adoració de Baal, en els dies de Jonàs els israelites havien triat un altre cop anar pel mal camí imitant l’exemple d’un rei que continuava fent «el mal que ofèn els ulls de Jahvè» (2 Re. 14:24). És evident, doncs, que el profeta Jonàs no ho va tenir gens fàcil. Tot i això, va complir fidelment amb la seva comissió.

⁵ Però un dia la vida de Jonàs va canviar radicalment. Jehovà li va encarregar una tasca que al profeta li va semblar massa difícil. Què li va manar?

6. Quina tasca va comissionar Jehovà a Jonàs, i per què li va semblar un repte?

⁶ Jehovà va dir a Jonàs: «Aixeca’t, vés a la gran ciutat de Nínive i predica-hi, ja que el clam de la seva dolenteria ha pujat davant meu» (Jon. 1:2). No ens estranya que aquesta comissió li semblés un repte. Per començar, Nínive estava situada a uns vuit-cents quilòmetres a l’est, i Jonàs hauria de caminar prop d’un mes per arribar-hi. Ara bé, segur que hi havia altres coses que l’amoïnaven més. Jehovà li havia dit que anunciés un missatge de judici contra els assiris, coneguts per la seva violència i crueltat. Si el seu missatge no havia tingut gaire efecte en el poble de Déu, què podia esperar Jonàs d’aquells pagans? Com li aniria a un sol servent de Jehovà a la gran ciutat de Nínive, anomenada més tard «la ciutat sanguinària»? (Na. 3:1.)

7, 8. (a) Fins a quin punt volia allunyar-se Jonàs de l’assignació que Jehovà li havia encarregat? (b) Per què no hem de considerar Jonàs un covard?

⁷ No sabem si Jonàs va pensar en tot això, però és probable que fos així, perquè va sortir cames ajudeu-me. Jehovà li havia dit que anés a l’est, i Jonàs va anar tant lluny com va poder en  direcció contrària. Va baixar a la costa, a una ciutat portuària anomenada Jafa, on es va embarcar rumb a Tarsis. Alguns erudits afirmen que Tarsis es trobava a Espanya. Si aquesta afirmació és correcta, Jonàs estava posant uns tres mil cinc-cents quilòmetres de distància amb Nínive. Aquest viatge cap a l’altre extrem de la mar Gran podria durar tot un any. Sens dubte, Jonàs estava ben decidit a allunyar-se de l’assignació que Jehovà li havia encarregat. (Llegeix Jonàs 1:3.)

⁸ Vol dir això que Jonàs era un covard? No l’hauríem de jutjar tan ràpidament. Com veurem, va fer coses que requerien molt de valor. Però, igual que nosaltres, era un home imperfecte que havia de lluitar contra molts defectes (Sl. 51:7 [51:5 en NM]). Hi ha algú que no hagi sentit mai por?

9. Com ens poden fer sentir de vegades les coses que Jehovà ens demana, i quina veritat hem de recordar en aquests moments?

⁹ De vegades podem tenir la sensació que Déu ens demana que fem coses molt difícils o impossibles. Pot ser que fins i tot ens sembli intimidant el manament cristià de predicar la bona nova del Regne de Déu (Mt. 24:14). Com a humans, tendim a oblidar aquesta veritat tan profunda que va dir Jesús: «A Déu tot és possible» (Mc. 10:27). Com que en ocasions nosaltres també perdem de vista aquesta veritat, podem entendre millor per què a Jonàs li va resultar tan difícil complir amb la seva comissió. Quines van ser les conseqüències de la seva desobediència?

10, 11. (a) Quina esperança devia tenir Jonàs en el moment de salpar? (b) En quin perill es van trobar el vaixell i la tripulació?

¹⁰ Ens podem imaginar Jonàs acomodant-se a l’embarcació, probablement una nau mercant fenícia. Observava com el capità i la seva tripulació anaven amunt i avall i ho enllestien tot per salpar. A mesura que la línia de costa s’allunyava i anava desapareixent de la seva vista, segur que Jonàs tenia l’esperança d’haver escapat del perill que tant l’espantava. Tot d’una, però, es va girar mal temps.

¹¹ Uns forts vents van alliberar tot el furor del mar i van generar unes onades tan immenses que fins i tot els grans vaixells actuals semblarien petits. En la immensitat d’un oceà embravit, aquella nau de fusta va quedar ràpidament a la mercè de la tempesta. Era conscient Jonàs en aquell moment del que va escriure més tard, és a dir, que «Jahvè desencadenà sobre el mar una gran ventada»? No ho sabem del cert. Sigui com sigui, va veure que els mariners van començar a implorar ajuda als seus déus, i sabia  que totes aquelles súpliques serien en va (Lev. 19:4). El seu relat explica: «La nau cuidava estavellar-se» (Jon. 1:4). Però com podria ell orar al Déu de qui estava fugint?

12. (a) Per què no hem de pensar malament de Jonàs per quedar-se adormit malgrat el furor de la tempesta? (Consulta també la nota.) (b) Com va revelar Jehovà qui era el causant del problema?

¹² En veure que no hi podia fer res, Jonàs va baixar a la bodega del vaixell, on es va estirar i es va adormir profundament. * El capità va trobar el profeta, el va despertar i li va dir que orés al seu déu, com feien els altres. Com que els mariners estaven convençuts que la tempesta era fruit d’una força sobrenatural, ho van fer a sorts per esbrinar qui era el causant del problema. Segur que a Jonàs se li va glaçar la sang al veure que s’anava descartant un home rere un altre. En poc temps, la veritat va quedar al descobert... Jehovà dirigia la tempesta, i també les sorts, envers un home: Jonàs. (Llegeix Jonàs 1:5-7.)

13. (a) Què va confessar Jonàs? (b) Quina instrucció va donar Jonàs, i per què?

¹³ Jonàs els va explicar tota la història. Els va dir que ell era el culpable de la tempesta perquè havia ofès el Totpoderós, Jehovà, al fugir de la comissió que li havia encarregat. Els mariners no se’n sabien avenir. Enduts pel pànic, li van preguntar què havien de fer per salvar la vida. Què els va respondre Jonàs? Segur que es va esgarrifar només de pensar que s’ofegaria en aquell mar salvatge i gèlid. Però no es podia quedar amb els braços plegats i permetre que tots els homes morissin d’aquella manera. Sabia que els podia salvar, i per això els va dir: «Agafeu-me, tireu-me al mar, i el mar se us calmarà. Reconec que és per culpa meva, si us ha sobrevingut aquesta tempestat» (Jon. 1:12).

14, 15. (a) Com podem imitar la fe de Jonàs? (b) Com van reaccionar els mariners a les paraules de Jonàs?

¹⁴ Un covard mai diria aquestes paraules. Segur que Jehovà es va complaure molt en l’actitud valenta i abnegada de Jonàs, una autèntica demostració de fe. Nosaltres podem imitar el seu exemple si posem el benestar dels altres per davant del nostre (Jn. 13:34, 35). Què fem quan veiem que algú necessita ajuda física, emocional o espiritual? Estem disposats a sacrificar la nostra comoditat per donar-los un cop de mà? Jehovà es posa molt content quan ho fem.

 ¹⁵ És probable que les paraules de Jonàs també arribessin al cor dels mariners, perquè es van resistir a fer el que els havia dit. Es van esforçar de valent per capejar el temporal, però no se’n van sortir. La tempesta assotava cada vegada amb més violència, i finalment es van donar per vençuts. Van implorar misericòrdia a Jehovà, el Déu de Jonàs, van agafar el profeta i el van tirar per la borda (Jon. 1:13-15).

16, 17. Què li va passar a Jonàs en caure al mar? (Mira també les imatges.)

¹⁶ Jonàs va caure com un plom enmig de les furioses onades. És probable que lluités per no enfonsar-se en aquell mantell d’escuma mentre veia com el vaixell s’allunyava ràpidament. Però les ones rompien amb força contra ell i el van engolir. Juntament amb ell, s’enfonsaven les seves esperances.

¹⁷ Més tard, Jonàs va descriure en el seu relat com es va sentir en aquell moment. Imatges fugaces li van passar pel cap. Ple de tristesa, va pensar que mai més veuria el preciós temple de Jehovà a Jerusalem. Tenia la sensació d’estar descendint als abismes  marins, prop del naixement de les muntanyes, on va quedar atrapat entre les algues. Tot indicava que el mar seria la seva tomba. (Llegeix Jonàs 2:3-7 [2:2-6 en NM].)

18, 19. (a) Què li va passar a Jonàs a les profunditats marines? (b) De quin animal es tractava, i qui l’havia enviat? (Consulta també la nota.)

¹⁸ Però què és aquesta silueta immensa que es mou prop de Jonàs? Una criatura s’abalança damunt el profeta amb la gola oberta de bat a bat i se l’empassa!

¹⁹ Que potser li havia arribat l’hora? Un moment... Jonàs seguia d’una peça! No li havia passat res de res i podia respirar amb normalitat. Com era possible si semblava que estava tot perdut? Jonàs no s’ho podia creure. Sense cap mena de dubte, l’havia salvat el seu Déu. Jehovà «féu que hi hagués un gran peix per a engolir Jonàs» (Jon. 2:1 [1:17 en NM]). *

20. Què ens ensenya sobre Jonàs l’oració que va fer dins el gran peix?

²⁰ Van passar els minuts i les hores. Allà, enmig de la foscor més absoluta, Jonàs va posar en ordre els seus pensaments i va orar a Jehovà. Aquesta oració, registrada fil per randa al segon capítol del llibre de Jonàs, conté moltes lliçons per a nosaltres. Posa de manifest que Jonàs coneixia molt bé les Escriptures, perquè fa constants referències als Salms. També reflecteix una qualitat extraordinària: la gratitud. Jonàs va acabar la seva oració amb aquestes paraules: «Jo, doncs, amb accents de gratitud us oferiré sacrificis; compliré allò que he promès; de Jahvè és la victòria!» (Jon. 2:10 [2:9 en NM]).

21. Què va aprendre Jonàs sobre la salvació, i què hem de tenir present nosaltres?

²¹ En el lloc més insòlit, «dins les entranyes del peix», Jonàs va aprendre que Jehovà pot portar «la victòria», és a dir, la salvació, a qui vulgui, on vulgui i quan vulgui. Fins i tot allà, Jehovà va trobar  el seu afligit servent i el va salvar (Jon. 2:1 [1:17 en NM]). Només el Totpoderós pot mantenir sa i estalvi un home al ventre d’un gran peix tres dies i tres nits. Tu també has de tenir present que Jehovà és «el Déu que té el teu alè entre les seves mans» (Dan. 5:23). Com que Jehovà és el nostre Creador, li hem de demostrar la nostra gratitud mitjançant l’obediència.

22, 23. (a) Com es va posar a prova la gratitud de Jonàs? (b) Què ens ensenya l’exemple de Jonàs pel que fa als nostres errors?

²² I Jonàs? Que va aprendre a demostrar la seva gratitud a Jehovà mitjançant l’obediència? Doncs sí. Al cap de tres dies i tres nits, el peix va portar Jonàs a la costa i el «vomità [...] sobre la platja» (Jon. 2:11 [2:10 en NM]). Què et sembla? Després de tot, ni tan sols va haver de nedar per arribar a terra ferma. És clar, se les va haver d’enginyar tot sol per sortir d’aquella platja, fos on fos. Però ben aviat es va posar a prova la seva gratitud. Jonàs 3:1, 2 ens explica: «La paraula de Jahvè fou adreçada per segona vegada a Jonàs, dient: “Aixeca’t, vés a Nínive, la gran ciutat, i anuncia’ls el que jo et diré”». Què faria el profeta?

²³ Jonàs no ho va dubtar ni un moment. La Bíblia diu: «Jonàs s’aixecà i anà a Nínive com li havia dit Jahvè» (Jon. 3:3). Ara sí que va obeir. Queda clar que havia après dels seus errors. En aquest aspecte, la fe de Jonàs és un bon exemple, ja que tots pequem i cometem errors (Rm. 3:23). Però ens donem per vençuts, o bé aprenem dels nostres errors i tornem al bon camí de l’obediència?

24, 25. (a) Quina recompensa va rebre Jonàs? (b) Quines benediccions li esperen en el futur?

²⁴ Va recompensar Jehovà l’obediència de Jonàs? I tant que sí! Primer, sembla que Jonàs es va assabentar que la tripulació del vaixell s’havia salvat. La tempesta va amainar just després del gest abnegat de Jonàs, i aquells mariners «sentiren una gran por de Jahvè» i li van oferir un sacrifici en comptes de fer-ho als seus déus falsos (Jon. 1:15, 16).

²⁵ Però les recompenses no van acabar aquí. Jesús va usar els tres dies i tres nits que Jonàs havia passat dins el peix com a imatge profètica del temps que seria a la tomba, o xeol (llegeix Mateu 12:38-40). Quina alegria sentirà Jonàs al ressuscitar i assabentar-se d’aquesta gran benedicció! (Jn. 5:28, 29.) Jehovà també et vol beneir a tu. Faràs com Jonàs? Aprendràs dels teus errors i seràs abnegat i obedient?