El Jairo va néixer amb un tipus de paràlisi cerebral anomenada tetraplegia espàstica. * Aquesta discapacitat fa que no pugui controlar la major part del seu cos. El seu cervell no pot enviar ordres clares als músculs i, com a conseqüència, les seves extremitats es torcen involuntàriament. De vegades, a causa d’aquests moviments espasmòdics, es fa mal. De fet, les persones que hi són a prop també poden prendre mal si no estan a l’aguait. Malauradament, sovint ha de tenir les cames i els braços lligats a la cadira de rodes per evitar cap accident.

L’etapa de creixement del Jairo va ser molt dolorosa. Quan tenia tres mesos, va començar a tenir atacs que el deixaven inconscient. Força sovint, la mare l’agafava ben fort i anava corrents a l’hospital pensant que el Jairo era mort.

La rigidesa i contracció dels músculs van acabar deformant els seus ossos. Quan tenia setze anys, es va dislocar la pelvis i li van haver d’operar les cuixes, el maluc i la pelvis. Encara recordo com, mentre es recuperava d’aquesta operació, cada nit plorava de dolor.

La discapacitat del Jairo és tan important que depèn dels altres per dur a terme tasques tan bàsiques com ara menjar, vestir-se i ficar-se al llit. La mare i el pare sovint s’encarreguen de fer aquestes tasques. Encara que necessita ajuda per tot, els pares li recorden que la seva vida no només depèn dels altres sinó també de Déu.

Els nostres pares son Testimonis de Jehovà i, des que el Jairo era molt petit, li han llegit històries de la Bíblia. Ells sempre han tingut molt clar que la vida té més sentit quan una persona és amiga de Déu. El Jairo estava atrapat en un cos molt fràgil que no parava de tremolar, però això no impedia que tingués davant seu una increïble esperança per al futur. Amb tot, es preguntaven si podia entendre la Bíblia.

En certa ocasió, quan encara era petit, el pare li va implorar: «Jairo, si us plau, parla’m! ». Llavors va afegir: «Si de debò m’estimessis, ho faries!».  En aquell moment els ulls del Jairo es van començar a omplir de llàgrimes. Encara que volia expressar els seus sentiments amb paraules, només podia emetre sons guturals. El pare es va sentir malament per haver-lo fet plorar, però la seva reacció va demostrar que havia entès perfectament el que el pare li havia dit. El problema era que no podia parlar.

Poc temps després, els pares es van adonar que, de vegades, el Jairo movia els ulls ràpidament, intentant expressar pensaments i sentiments. Però sovint se sentia frustrat perquè no sempre es podia fer entendre. Amb el temps, els pares van començar a desxifrar els senyals que feia amb els seus ullets. Cada cop que responien a les seves peticions, la cara del Jairo s’il·luminava amb un somriure d’orella a orella. Era la seva manera de dir: «Gràcies!».

Una logopeda ens va fer un suggeriment per tal de millorar la comunicació amb el Jairo. Ens va aconsellar que, cada cop que li féssim una pregunta que es pogués contestar amb un sí o un no, aixequéssim les dues mans. La mà dreta significava «sí» i l’esquerra «no». D’aquesta manera, el Jairo podria expressar què volia dirigint la mirada a la mà corresponent.

Tres cops a l’any, els Testimonis de Jehovà tenen congressos on es presenten conferències bíbliques davant un gran nombre de persones. El Jairo sempre s’emocionava durant la conferència que es fa per als candidats al baptisme. Un dia, quan tenia setze anys, el pare li va preguntar: «Jairo, et vols batejar?». Sense pensar-s’ho dues vegades, va contestar mirant-li la mà dreta i, així, va confirmar el seu desig de fer aquell pas. Llavors, el pare va afegir: «Ja has orat a Jehovà i li has promès que el vols servir per sempre?». Per segona vegada, va mirar fixament la mà dreta del pare. Sens dubte, ja s’havia dedicat a Jehovà.

Després d’haver parlat diverses vegades amb el Jairo sobre temes bíblics, estava clar que entenia el significat del baptisme cristià. El 2004 va respondre a la pregunta més important de la seva vida: «T’has dedicat a Jehovà per fer la seva voluntat?». Va moure els ulls cap amunt. Va ser la seva manera de dir sí. I així va ser com als disset anys es va batejar i es va fer Testimoni de Jehovà.

El 2011 es va obrir una porta per al Jairo: una nova manera de comunicar-se mitjançant un ordinador  controlat pel moviment dels ulls. Aquest aparell segueix el moviment de l’iris, el qual activa les icones de la pantalla. Parpellejar o mirar fixament una icona és com clicar el ratolí de l’ordinador. A més, es va dissenyar una pantalla amb icones que l’ajuden a comunicar-se. Quan mira una de les icones parpellejant, el programa reprodueix el missatge escrit mitjançant una veu robòtica.

A mesura que el Jairo augmentava la seva comprensió de la Bíblia, també ho feia el seu desig de compartir amb els altres el que aprenia. Cada setmana estudiem la Bíblia en família. Quan el Jairo em mira repetidament a mi i a l’ordinador, m’està recordant que li escrigui comentaris que, després, podrà fer a les nostres reunions de congregació.

Quan vol comentar a les reunions, navega pacientment per la pantalla per clicar la icona que activa la veu robòtica. Sempre ho fa amb un gran somriure perquè sap que això anima la resta dels membres de la congregació. L’Àlex, un dels seus amics, diu: «Sempre m’impacta escoltar el Jairo quan comenta sobre algun tema bíblic».

El Jairo també utilitza els seus ulls per parlar amb els altres sobre les seves creences. Ho fa clicant una icona amb un dibuixet d’un jardí on animals i gent de tot el món viuen en pau. Quan l’activa, la veu de l’ordinador diu: «L’esperança de la Bíblia és que la Terra es convertirà en un paradís on no existiran ni les malalties ni la mort, Apocalipsi (Revelació) 21:4». Si la persona vol saber-ne més, clica una altra icona i l’ordinador diu: «T’agradaria estudiar la Bíblia amb mi?». Per sorpresa de tots, l’avi va acceptar aquesta invitació. És molt emocionant veure com el Jairo, amb l’ajuda d’un company, ensenya la Bíblia al nostre avi. Finalment, en el congrés regional de Madrid de l’agost de 2014, vam tenir el plaer de veure com es batejava l’avi.

Als mestres de l’escola no els ha passat desapercebuda la fe del Jairo. La Rosario, una de les seves logopedes va dir en certa ocasió: «Si mai em plantegés ser d’alguna religió, em faria Testimoni de Jehovà. He vist com la seva fe li ha donat un propòsit a la vida, malgrat la situació en què està».

Els ulls del Jairo sempre s’il·luminen quan li llegeixo aquesta promesa de la Bíblia: «El coix saltarà com un cervatell, i la llengua del mut cantarà» (Isaïes 35:6). I, encara que de vegades es desanima, en general és molt positiu perquè la seva vida gira entorn de Déu i dels amics de la congregació. El seu entusiasme per la vida i la seva fe són prova que servir Jehovà fa que valgui la pena viure la vida a pesar de les dificultats.