NOÈ i la seva família s’arrauleixen els uns amb els altres mentre la pluja continua caient a bots i barrals. En la foscor de l’arca, la tènue resplendor d’un llum d’oli dibuixa les seves siluetes. Tots, amb els ulls ben oberts, escolten l’aigua que llisca per la coberta i l’eixordador soroll de la pluja que assota els costats de la nau.

Noè se sent ple de gratitud a l’observar els rostres de la seva fidel esposa, els seus lleials fills i les seves nores. En aquests moments difícils, el tranquil·litza veure que les persones que més estima estan allà amb ell, sans i estalvis. De ben segur que Noè, amb veu forta perquè tots el sentin enmig d’aquell estrèpit, fa una oració de gràcies a Jehovà.

Noè era un home de fe extraordinària. I va ser per la seva fe que el seu Déu, Jehovà, el va protegir tant a ell com a la seva família (Hebreus 11:7). Però el fet que hagués començat a ploure no volia dir que no li caldria cultivar més fe. Per què? Perquè li esperaven altres reptes. Nosaltres també vivim en moments difícils, i també ens cal cultivar aquesta qualitat. Analitzem, per tant, què podem aprendre de la fe de Noè.

Fora de l’arca, la pluja va continuar «durant quaranta dies i quaranta nits» (Gènesi 7:4, 11, 12). El nivell de l’aigua seguia creixent i creixent, i Noè s’adonava que Jehovà protegia els justos i castigava els malvats.

El Diluvi va posar fi a la rebel·lió que havia esclatat entre els àngels. Influïts per l’actitud egoista de Satanàs, molts havien abandonat la seva posició al cel, s’havien unit a dones humanes i havien tingut fills híbrids anomenats nefilim (Judes 6; Gènesi 6:4, TBS). Sens dubte, Satanàs se’n va alegrar moltíssim, ja que aquella rebel·lió va degradar encara més la humanitat, l’obra mestra de la creació divina a la Terra.

Però quan les aigües van créixer, aquells àngels rebels van deixar enrere els seus cossos humans per tornar al reialme espiritual. Des de llavors, mai més podrien tenir cossos físics. Aquells àngels malvats van abandonar les seves esposes i els seus fills, que van morir ofegats amb la resta dels humans.

Des dels dies d’Henoc, gairebé set segles abans, Jehovà havia estat advertint la humanitat que destruiria les persones malvades i desobedients (Gènesi 5:24; Judes 14, 15). Però la gent havia anat de mal en pitjor, havia arruïnat la Terra i l’havia omplert de violència. Ara en pagaven les conseqüències. Es van alegrar Noè i la seva família que totes aquelles persones fossin destruïdes?

I tant que no! I el seu misericordiós Déu tampoc (Ezequiel 33:11). Jehovà havia fet tot el possible perquè se salvessin el màxim de persones. Havia comissionat Henoc per advertir-los, i havia manat a Noè que construís l’arca. Noè i la seva família havien treballat durant dècades en aquell projecte colossal a vista de tothom. I encara més, Jehovà el va comissionar «pregoner de la justícia» (2 Pere 2:5, Bíblia, Fundació Bíblica Catalana). Igual que havia fet Henoc, Noè també va avisar les persones del judici que vindria. Com van reaccionar? Jesús, qui va veure des del cel com van anar les coses, va parlar  d’aquelles persones temps després: «I no se’n van adonar [no van fer cas, NM] fins que va venir el diluvi i se’ls va endur tots» (Mateu 24:39).

Pensa en com devien ser els primers quaranta dies que Noè i la seva família van estar dins l’arca, després que Jehovà en tanqués la porta. Mentre la pluja torrencial seguia martellejant l’embarcació dia rere dia, els vuit tripulants es devien veure immersos en la rutina de cuidar-se els uns dels altres, tenir cura de la seva llar i vetllar per les necessitats dels animals. En cert moment, però, aquella immensa estructura va començar a grinyolar i sacsejar-se. L’arca es movia! Les aigües, que seguien creixent, gronxaven l’arca i la van elevar fins que va ‘flotar per damunt de la terra’ (Gènesi 7:17, BCI). Quina impressionant manifestació del Totpoderós!

Noè devia estar molt agraït, no només perquè ell i els seus estaven vius, sinó perquè Jehovà, per la seva misericòrdia, els havia utilitzat per advertir la gent que va morir al Diluvi. Durant tots aquells anys, els devia semblar que els esforços que feien eren en va perquè la gent no en feia cas. Pensa en això: molt probablement quan va venir el Diluvi, Noè encara tenia alguns parents vius, com ara germans, germanes, nebots i nebodes. Però cap d’ells, a part de la seva família immediata, no el va escoltar (Gènesi 5:30). Ara, aquelles vuit persones que havien sobreviscut dins l’arca segurament es consolaven al pensar en tot el temps que havien passat donant-los l’oportunitat de salvar-se.

Des de llavors, Jehovà no ha canviat (Malaquies 3:6). Jesucrist va explicar que els nostres dies serien «com els dies de Noè» (Mateu 24:37). Vivim en una època plena de problemes que acabaran quan l’actual societat corrupta sigui destruïda. Avui, el poble de Déu també proclama un missatge d’advertència a tots els qui el vulguin escoltar. I tu, respondràs al missatge? Si ja has acceptat la veritat d’aquest missatge que salva vides, t’uniràs als qui el comparteixen amb altres? Noè i la seva família ens en van donar l’exemple.

Mentre l’arca flotava sobre l’embravit oceà, els qui hi estaven dins segur que podien escoltar un concert de grinyols i cruixits provinents dels  enormes taulons. Estava Noè preocupat per la grandària de les onades o per si l’arca resistiria? No. Això només preocuparia a alguns escèptics d’avui dia. Però Noè no n’era, d’escèptic. La Bíblia explica que «per la fe, Noè [...] va construir una arca» (Hebreus 11:7). En què tenia fe? Jehovà havia fet un pacte, un acord formal, per salvar-lo a ell i a tots els qui estiguessin amb ell (Gènesi 6:18, 19). I no podia el Creador de l’univers, de la Terra i de tots els éssers vius mantenir aquella embarcació intacta? És clar! Noè tenia raons de pes per confiar que Jehovà compliria la seva promesa, i va ser així. Noè i la seva família «es van escapar a través de l’aigua» (1 Pere 3:20, TBS).

Finalment, després de quaranta dies i quaranta nits, la pluja va cessar. En el nostre calendari això seria en algun moment del desembre de 2730 abans de la nostra era. Però l’aventura d’aquella família a l’arca encara no havia acabat. Aquella nau, plena d’éssers vius, surava en un mar que cobria el planeta, molt per sobre dels cims de les muntanyes (Gènesi 7:19, 20). Podem imaginar-nos Noè, organitzant les feines més feixugues, ocupant-se, juntament amb els seus fills —Sem, Cam i Jàfet—, de mantenir els animals nets, sans i alimentats. Per suposat, si Déu havia amansit tots aquells animals salvatges per tal que entressin a l’arca, també els podia mantenir en un estat semblant durant el Diluvi. *

Noè va dur un registre exacte dels esdeveniments. Aquest registre explica quan va començar i acabar la pluja. També, que les aigües van cobrir completament la superfície de la Terra durant cent cinquanta dies, i que després es van començar a retirar. Un bon dia, l’arca va reposar «sobre les muntanyes d’Ararat», situades a l’actual Turquia. Això devia ser l’abril de 2369 a. de la n. e. Setanta-tres dies després, durant el mes de juny, els cims de les muntanyes es van fer visibles, i tres mesos més tard, el setembre, Noè va decidir apartar part de la coberta de l’arca. Segur que la llum i l’aire fresc que hi van entrar van fer que l’esforç valgués la pena! Abans d’això, Noè ja havia començat a esbrinar si la terra era segura i habitable. Primer havia alliberat un corb, que va volar amunt i avall durant un temps i potser es va posar sobre l’arca per descansar. Després va alliberar un colom, que va tornar algunes vegades fins que va trobar un lloc on ajocar-se (Gènesi 7:24–8:13).

Sens dubte, els assumptes espirituals tenien prioritat sobre les tasques diàries de Noè. Ens podem imaginar la família reunida regularment per orar junts i parlar del seu protector Pare celestial. Noè prenia en compte Jehovà en totes les decisions importants. Per exemple, després de més d’un any dins l’arca, no va obrir la porta ni va encapçalar un «èxode» des de l’interior d’aquella nau encara que havia vist que «la terra ja era seca» (Gènesi 8:14). Noè es va esperar a rebre instruccions de Jehovà.

Avui, els pares de família poden aprendre molt d’aquest home fidel. Era un home organitzat, treballador, pacient i que protegia els qui tenia al seu càrrec. Però, sobretot, posava la voluntat de Jehovà Déu en primer lloc en tots els assumptes. Si imitem la seva fe en aquestes coses, portarem benediccions als qui estimem.

Per fi, Jehovà va donar instruccions. «Surt de l’arca», li va dir a Noè, «tu i la teva muller i els teus fills i les mullers dels teus fills amb tu». La família va obeir i va començar a sortir, i els animals els van seguir. Com? Campi qui pugui? I ara! El relat explica que els animals, «segons les seves famílies, sortiren de l’arca» (Gènesi 8:15-19, TBS). Un cop fora, van poder respirar aire fresc i fer un cop d’ull a les muntanyes d’Ararat. Des d’allà, van poder veure una terra neta. Els nefilim, la violència, els àngels rebels i tota la malvada societat havien desaparegut. * Ara, la humanitat tenia l’oportunitat de començar de nou.

 Noè tenia clar què era el primer que havia de fer: adorar el seu Déu. Va construir un altar i va usar alguns animals purs als ulls de Jehovà, que havien fet entrar a l’arca «de set en set», per oferir una ofrena cremada al seu Déu (Gènesi 7:2, TBS; 8:20). Va complaure aquella adoració a Jehovà?

La Bíblia ens respon amb aquestes tranquil-litzadores paraules: «Jahvè en va sentir l’olor que l’apaivaga». El dolor que Jehovà havia sentit quan la humanitat omplia el món de violència es va convertir en una agradable sensació de pau al veure una fidel família d’adoradors decidida a fer la Seva voluntat. Però Jehovà no esperava que fossin perfectes, ja que el mateix versicle comenta: «Els designis del seu cor són dolents des de la seva joventut» (Gènesi 8:21). Vegem altres maneres com Jehovà va expressar la seva compassió i paciència envers la humanitat.

Déu va retirar la maledicció que pesava sobre la terra. En els dies de la rebel·lió d’Adam i Eva, Déu havia maleït el sòl i havia fet que cultivar-lo fos especialment difícil. Lèmec li havia posat al seu fill Noè —que probablement significa «descans» o «consol»— i havia predit que portaria la humanitat a descansar d’aquella maledicció. De ben segur que Noè es va alegrar molt al saber que ara podria veure el compliment d’aquella profecia i que el sòl produiria fruit molt més ràpidament. Per això no ens estranya que Noè de seguida es fes agricultor (Gènesi 3:17, 18; 5:28, 29; 9:20).

Jehovà també va donar a tots els descendents de Noè algunes lleis senzilles i clares per guiar la seva vida, incloses la prohibició d’assassinar i fer mal ús de la sang. Déu també va fer un pacte amb els humans al prometre que mai més tornaria a portar un diluvi que destruís la vida a la Terra. Per demostrar que compliria la seva promesa, Jehovà va fer que la humanitat observés per primer cop un fenomen natural extraordinari, l’arc iris. Des de llavors, cada cop que veiem un arc iris recordem aquesta amorosa i tranquil·litzadora promesa de Jehovà (Gènesi 9:1-17).

Si la història de Noè fos tan sols un conte, hauria acabat amb el relat de l’arc iris. Però Noè va ser una persona real, i la seva vida no va ser fàcil. Com que llavors la gent vivia molt més temps, aquest home fidel va haver de viure tres-cents cinquanta anys més, que van estar plens d’experiències doloroses. Va cometre un greu error quan en certa ocasió es va emborratxar, i aquest error es va agreujar quan el seu nét Canaan va cometre un pecat encara més greu que va comportar conseqüències nefastes a la seva família. Noè va viure prou temps per veure que els seus descendents cometien pecats com la idolatria i la violència durant els dies de Nimrod. Però no tot va ser negatiu, ja que també va poder veure que el seu fill Sem va donar un excel-lent exemple de fe a la seva família (Gènesi 9:21-28; 10:8-11, NM; 11:1-11).

Igual que Noè, nosaltres també ens hem de mantenir lleials. Quan els qui tenim al costat passen per alt les normes de Déu o fins i tot l’abandonen, nosaltres hem de continuar sent fidels, tal com Noè. Jehovà valora moltíssim la nostra lleialtat davant les proves, i Jesús va dir que «el qui haurà perseverat pacientment fins a la fi és el qui se salvarà» (Mateu 24:13).