Salta al contingut

Salta a l'índex

BIOGRAFIA

Ser dèbil m’ha fet forta

Ser dèbil m’ha fet forta

Al veure’m, ningú diria que sóc forta. Estic en una cadira de rodes i només peso vint-i-nou quilos. Però, encara que el meu cos es debilita, la fortalesa interior m’ajuda a seguir endavant. Permet que t’expliqui com la fortalesa i la debilitat han modelat la meva vida.

Quan tenia quatre anys

Quan penso en la meva infantesa em vénen al cap records de dies feliços en una casa de camp al sud de França, on vivien els meus pares. M’agradava molt córrer pel jardí i fer servir el gronxador que em va construir el meu pare. El 1966 uns testimonis de Jehovà ens van visitar i van tenir llargues converses amb el meu pare. En només set mesos, va decidir fer-se Testimoni, i la meva mare aviat va seguir els seus passos. Gràcies als dos vaig créixer en un ambient familiar amorós.

Els meus problemes van començar poc després que tornéssim a Espanya, d’on eren els meus pares. Vaig començar a sentir fiblades a les mans i als turmells. Vam passar dos anys anant d’un metge a l’altre i, finalment, em va visitar un reumatòleg molt conegut que va dir: «És massa tard». La meva mare es va posar a plorar. Expressions estranyes com «poliartritis infantil» * i «malaltia autoimmunitària crònica» van ressonar per les parets d’aquella habitació freda i grisa. Tot i que no vaig entendre gaire el que deien perquè només tenia deu anys, em vaig adonar que eren males notícies.

El metge va suggerir que rebés tractament en un sanatori infantil. Quan hi vaig arribar i vaig veure aquell edifici tan depriment vaig quedar consternada. Allà eren molt estrictes; les monges em van tallar el cabell i em van posar un uniforme que feia pena. Entre llàgrimes, vaig pensar: «Com podré aguantar en un lloc així?».

SENTO QUE JEHOVÀ ÉS AL MEU COSTAT

Com que els meus pares m’havien ensenyat a servir Jehovà, no vaig voler participar en els ritus catòlics del sanatori. A les monges els costava molt d’entendre el perquè. Vaig implorar a Jehovà que no m’abandonés, i aviat vaig sentir la seva protecció, com si em passés el braç per l’espatlla i m’abracés com ho fa un pare amorós.

Els meus pares tenien permís per visitar-me una estoneta els dissabtes. Em portaven publicacions bíbliques perquè m’enfortís la fe. Normalment els nens no podien tenir els seus propis llibres, però les monges em deixaven tenir publicacions i la meva Bíblia, la qual llegia cada dia. A més, parlava amb altres nenes sobre la meva esperança de viure per sempre al paradís a la Terra, on ningú estarà malalt (Apocalipsi [Revelació] 21:3, 4). És cert que a vegades em sentia trista i sola, però estava contenta de veure que la meva fe i confiança en Jehovà es feien cada vegada més fortes.

Després de sis llargs mesos, els metges em van enviar a casa. La meva malaltia no havia remès, però em sentia feliç de tornar amb els meus pares. Les articulacions se’m van anar deformant més, i tenia més dolors. Vaig entrar en l’adolescència molt feble. Amb tot, quan tenia catorze anys em vaig batejar, decidida a servir el meu Pare celestial el millor que pogués. Però a vegades em sentia decebuda amb Ell, i li deia: «Per què jo? Cura’m, si us plau! Que no veus tot el que pateixo?».

L’adolescència va ser una etapa molt difícil. Vaig haver de fer-me a la idea que no milloraria. No podia evitar comparar-me amb els meus amics, tan sans i plens de vida. Em sentia inferior, i em vaig tornar introvertida. Tot i això, la família i els amics em van ajudar molt. Em recordo de l’Alicia, qui va arribar a ser una bona amiga, i això que tenia vint anys més que jo. Em va ajudar a mirar més enllà de la meva malaltia i a interessar-me en els altres en comptes de capficar-me en els meus problemes.

TROBO MANERES DE DONAR SENTIT A LA MEVA VIDA

Quan tenia divuit anys vaig patir una greu recaiguda, i només anar a les reunions cristianes em deixava exhausta. Vaig aprofitar el «temps lliure» que passava a casa per estudiar a fons la Bíblia. Els llibres de Job i Salms em van ajudar a entendre que actualment Jehovà ens cuida en sentit espiritual més que no pas en sentit físic. Gràcies a les oracions constants vaig obtenir un «poder incomparable» i «la pau de Déu, que ultrapassa tot allò que podem entendre» (2 Corintis 4:7; Filipencs 4:6, 7).

A l’edat de vint-i-dos anys vaig haver d’assumir que estaria confinada en una cadira de rodes. Tenia por que la gent ja no em veiés a mi, sinó només una cadira de rodes amb una dona malaltissa. Amb tot, la cadira em va tornar una mica d’independència, i al final aquella «maledicció» es va convertir en una benedicció. La Isabel, una amiga, em va proposar que, durant un mes, provés de predicar amb ella seixanta hores.

Al principi vaig pensar que allò era ridícul. Però li vaig demanar ajuda a Jehovà i, amb el suport de la meva família i els amics, ho vaig aconseguir. Aquell mes frenètic va passar volant, i em vaig adonar que havia superat els temors i la vergonya. Com que vaig gaudir tant, el 1996 vaig decidir fer-me pionera regular, que volia dir predicar noranta hores al mes. Va ser una de les millors decisions de la meva vida, gràcies a la qual m’he apropat més a Déu i, fins i tot, m’he enfortit físicament. La predicació em va permetre compartir la meva fe amb moltes persones i ajudar-ne algunes a ser amigues de Déu.

JEHOVÀ EM SOSTÉ

L’estiu del 2001 vaig tenir un accident de cotxe molt greu i em vaig trencar les cames. Mentre era en un llit a l’hospital amb un dolor insuportable, vaig fer una oració fervent en silenci: «Si us plau, Jehovà, no em deixis!». Aleshores, una dona que era en un llit a prop meu em va preguntar: «Ets testimoni de Jehovà?». No tenia ni forces per contestar, o sigui que tan sols vaig assentir amb el cap. Ella va dir: «Jo us conec! Sovint llegeixo les vostres revistes». Aquelles paraules em van confortar moltíssim. Fins i tot en aquell estat tan lamentable podia donar testimoniatge de Jehovà. Quin gran honor!

Quan em vaig recuperar una miqueta, vaig decidir predicar més. Asseguda a la cadira de rodes i amb les cames enguixades, anava a donar un volt per la planta de l’hospital amb l’ajuda de la meva mare. Cada dia visitàvem uns quants pacients, els preguntàvem com es trobaven i els donàvem publicacions bíbliques. Fer aquelles visites em deixava feta pols, però Jehovà em donava les forces necessàries.

Amb els meus pares el 2003

En els últims anys els meus dolors han augmentat i, a més, s’hi ha afegit el dolor per la mort del meu pare. A pesar de tot, intento mantenir una actitud positiva. Com m’ho faig? Sempre miro d’estar amb els amics i familiars, i això m’ajuda a no pensar en els meus problemes. I, quan estic sola, llegeixo, estudio la Bíblia o predico per telèfon.

Sovint tanco els ulls, obro la meva «finestreta» particular i em veig en el nou món que Déu promet

També intento gaudir de coses senzilles, com ara la brisa acariciant la meva cara o la fragància de les flors. Aquestes coses em motiven a donar les gràcies. El bon sentit de l’humor també fa meravelles. Per exemple, un dia vaig sortir a predicar amb una amiga que, en un moment donat, es va aturar a prendre notes i va deixar d’empènyer la cadira de rodes. De cop i volta, em vaig veure anant pendent avall sense control fins que vaig anar a espetegar contra un cotxe estacionat. Les dues ens vam espantar molt, però quan vam veure que no m’havia passat res greu, ens vam fer un fart de riure.

Hi ha moltes coses que no puc fer. Jo dic que són els meus desitjos pendents. Sovint tanco els ulls, obro la meva «finestreta» particular i em veig en el nou món que Déu promet (2 Pere 3:13). M’imagino a mi mateixa saludable, passejant i gaudint de la vida al màxim. Faig meves les paraules del rei David: «Espera en Jahvè! Sigues valent! Que el teu cor no defalleixi!» (Salm 27:14). Encara que el meu cos s’ha tornat cada vegada més fràgil, Jehovà m’ha enfortit. Puc dir que ser dèbil m’ha fet forta.

^ § 6 La poliartritis infantil és un tipus d’artritis crònica que afecta els nens. El propi sistema immunològic ataca i destrueix els teixits sans del cos, i això causa dolor i inflamació a les articulacions.