Una ajuda molt valuosa per superar aquests moments és el consol que rebem de la família, els amics o els companys de creença.

Les paraules d’un amic poden ser com un bàlsam que guareix i consola (Prov. 16:24; 18:24; 25:11). Però els cristians verdaders no tan sols volem rebre consol, sinó que també prenem la iniciativa per «consolar els qui es troben en qualsevol aflicció, gràcies al consol amb què nosaltres mateixos som consolats per Déu» (2 Cor. 1:4; Lc. 6:31). L’Antonio, un superintendent de districte de Mèxic, ho va experimentar en la seva pròpia pell.

En saber que patia limfoma, un tipus de càncer a la sang, es va enfonsar. Tot i això, es va esforçar per controlar els sentiments negatius. Com ho va fer? Va intentar recordar i cantar les cançons del Regne tot escoltant i meditant la lletra, així com orar en veu alta i llegir la Bíblia.

L’Antonio admet que una de les coses que més el va ajudar va ser el suport dels seus germans de creença. Ell explica: «Quan la meva dona i jo ens sentíem del tot abatuts, demanàvem a un parent nostre, qui és ancià de congregació, que vingués a casa per orar amb nosaltres. Això ens donava ànims i ens tranquil·litzava». També afegeix: «De fet, gràcies al suport de la nostra família i dels germans, en poc temps vam ser capaços de vèncer els sentiments negatius». Que agraït estava de tenir amics que l’estimessin i es preocupessin!

L’esperit sant també és una altra ajuda en moments d’angoixa; l’apòstol Pere va dir que és un «do» (Ac. [Fe.] 2:38). Això va quedar ben clar a la Pentecosta del 33 de la n. e. quan molts van ser ungits amb l’esperit sant. Però, per extensió, nosaltres també podem rebre aquest do. Com que no s’acaba mai, per què no el demanem en oració per tenir-ne en abundància? (Is. 40:28-31.)

L’apòstol Pau va passar moltes penúries i, fins i tot, en alguna ocasió va estar a punt de morir (2 Cor. 1:8-10). No obstant això, la idea de morir mai el va angoixar, ja que el fet de pensar que Déu estava amb ell el consolava. Pau va escriure: «Beneït sigui Déu, Pare de nostre Senyor Jesucrist, el Pare entranyable i Déu de tot consol, que ens consola en totes les nostres afliccions» (2 Cor. 1:3, 4). En comptes d’ensorrar-se, les proves que va passar el van ajudar a cultivar empatia i, així, estar més preparat per consolar els qui ho necessitessin.

Un cop refet de la seva malaltia, l’Antonio va poder tornar a l’obra itinerant. Sempre s’havia preocupat pels germans, però després tant ell com la seva dona van fer un esforç especial per visitar i animar els germans malalts. En certa ocasió, després d’haver visitat un germà que estava patint una malaltia molt greu, l’Antonio es va assabentar que no volia anar a les reunions. L’Antonio explica: «No és que no estimés Jehovà o els germans, sinó que la malaltia havia afectat tant el seu estat emocional que se sentia com si no servís per a res».

Per tal d’ajudar-lo, l’Antonio li va demanar que fes l’oració quan es van reunir per passar una estona amb els germans. Encara que el germà no se sentia preparat, va acceptar la invitació. L’Antonio comenta que «el germà va fer una oració preciosa i després es va sentir com nou, com si tornés a ser útil».

Qui més qui menys ha hagut de passar per alguna circumstància que l’ha fet patir. Però, tal com va dir Pau, això ens pot preparar per ajudar els qui necessiten consol. Per tant, estiguem pendents dels sofriments dels nostres germans, i d’aquesta manera imitarem el nostre Déu, Jehovà, qui és una font de consol quan ho necessitem.